Tres poetes finesos i tres de catalans, de tres generacions diferents, reciten la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les sis obres poètiques i, quan cal, recita en català els poemes que els poetes han llegit en finès.

Terra humida, flonja. Terra seca, dura. Mar fosc i fred. Mar de balenes. Mar clar i càlid. Mar de sirenes. Terra de grans llacs. Terra de rieres seques. Llengua finoúgrica, uràlica. Llengua llatina, indoeuropea. El Kalevala i el Canigó. Als dos extrems d’Europa, el català i el finès, sense cap connexió, sense cap fil d’unió. Cap?

Històricament han tingut el seu moment de brutalitat i després han estat dominades, violentades. Comparteixen un ressorgiment cultural en un mateix moment i una voluntat d’identitat pròpia. Però els llacs i els boscos o les muntanyes, les planes i el mar no són informes, són un paisatge perquè tenen un nom, unes llegendes i una història, i allò que els dóna forma són el nom i els relats, lligats, cosits, inseparables d’una llengua i una cultura, intraduïbles, i allò que els pot
unir són els estadis d’universalitat de la poesia, allò que, al contrari de paisatges i mentalitats,  comparteixen totes les tradicions de totes les cultures.

Una proposta que inclou treballs de Cinta Mulet (1958), Helena Sinervo (1961), Begonya Pozo (1974), Mikael Brygger (1975), Harri Hertell (1985) i Pau Vadell (1984).