El Born Centre de Cultura i Memòria

Toni Fernández

El jaciment del Born és un clar exemple del que comporta l’arqueologia de la ciutat, un indret on es conjuguen el passat, el present i el futur. L’equilibri fràgil però important entre els tres temps és el que ens ajuda a recompondre la seva història. Actualment el jaciment del Born està catalogat com a bé cultural d’interès nacional (BCIN). Milers de visitants i escolars es passegen pels seus carrers i reben les explicacions de la microhistòria que es desenvolupa en cadascun dels seus espais.

La successió dels seus estrats ens parla de diversos moments històrics, des de la Bàrcino romana fins a la Barcelona moderna i contemporània, passant per la Barcelona medieval tant cristiana com andalusina. En aquesta ponència explicarem el que ens ha aportat l’arqueologia pel que fa al coneixement del passat de l’indret, així com l’estat actual del jaciment i els projectes de futur, especialment quant a recerca i posada en valor. La gran excavació en extensió dels 8.000 m2 del subsòl va donar com a resultat la documentació de part de la trama urbana de l’antic barri de la Ribera, destruït l’any 1717 per a la construcció de la ciutadella militar i la seva zona de seguretat: en total, una seixantena de cases distribuïdes en onze illes i nou carrers. La mateixa dinàmica de l’excavació no va deixar esgotar l’estratigrafia del jaciment, i es va prioritzar la conservació dels paviments, que, en la majoria dels casos, són els de la darrera fase d’ús. Més del 60% del jaciment es troba intacte, tal com va quedar en el moment de l’enderroc del barri. Tot i que en alguns punts s’han trobat vestigis d’època romana i musulmana, la major part d’aquestes fases i de les fases baixmedievals resten encara per descobrir.

Stéphane Demeter

A l’origen d’aquest jaciment arqueològic hi ha l’atracció que desperta una curiositat local envoltada durant molt de temps d’un cert misteri: els «soterranis de la Place Royale». Les investigacions científiques arqueològiques i històriques no van trigar a desmuntar els mites sobre aquest conjunt i identificar-lo com els vestigis de l’antic castell, i després palau, de Brussel·les. El conjunt conserva vestigis de totes les èpoques, també dels temps fastuosos dels ducs de Borgonya, de l’emperador Carles V i dels arxiducs Albert i Isabel, personatges històrics que la jove Bèlgica va saber aprofitar, a partir del segle XIX, per escriure la història dels seus orígens. A la darreria del segle XX, els edificis que conserven aquestes restes van ser traspassats, de manera gairebé casual, a l’administració de la Regió de Brussel·les-Capital. Les autoritats públiques regionals i municipals, esperonades per l’interès del públic i la voluntat dels arqueòlegs de donar a conèixer aquest aspecte de la història de la ciutat, van decidir realitzar importants obres de condicionament per tal de fer l’emplaçament accessible al gran públic. Des de l’any 2000, aquest espai de 3.500 m² que inclou una col·lecció de dos-cents objectes trobats en les excavacions arqueològiques rep més de seixanta mil visitants cada any. La presentació que es proposa als visitants posa en relleu la topografia històrica local i l’enfocament arqueològic que ha permès estudiar-la, però també el passat d’esplendor d’aquest palau desaparegut. El paper de capital multicultural i poliglota que té Brussel·les des del segle XV com a vila i cort afavoreix una visió en perspectiva de les seves ambicions actuals com a capital de cinc-cents milions d’europeus.

Sérgio Carneiro

Les excavacions arqueològiques a la plaça d’Arrabalde de Chaves (Portugal) van donar lloc a la troballa de les termes medicinals romanes més grans i millor conservades de la península Ibèrica. La ubicació i la profunditat de les restes van plantejar un repte per a la planificació i la construcció del museu. D’altra banda, les condicions ambientals, especialment l’elevada humitat de l’aire provocada per l’aigua calenta que continua omplint les termes, impedeixen l’exposició de la col·lecció d’objectes in situ i demanen un programa museològic creatiu capaç de recrear el dia a dia de les termes romanes mitjançant les noves tecnologies.

Enrico Zanini

Parlar del projecte de la Cripta Balbi de Roma és parlar d’una història molt complexa: més de dos mil anys de vida urbana en el centre històric més complex del món; més de vint anys de recerca arqueològica; més de vint anys de treballs de restauració dels edificis històrics que acullen el museu, i uns quinze anys de vida del museu.

La meva comunicació se centrarà en la interacció entre aquesta entitat summament complexa i la ciutat contemporània, i analitzarà el context social i cultural del projecte arqueològic en les dues últimes dècades del segle XX; la natura del jaciment arqueològic i la relació que té amb les característiques específiques de l’arqueologia urbana; la relació que manté el museu amb el jaciment arqueològic i amb la ciutat contemporània que l’envolta; i, finalment, algunes hipòtesis de treball de cara al futur, sobretot en relació amb el debat actual sobre la idea d’una arqueologia amb una dimensió principalment pública i participativa.

Tony Pollard

L’any 2008, el National Trust for Scotland va inaugurar un nou centre de visitants al camp de batalla de Culloden. Des d’aleshores, aquest emplaçament s’ha convertit en un referent internacional pel que fa a la presentació al públic de camps de batalla històrics. En aquesta comunicació, es farà un breu repàs de les diverses representacions històriques que s’han fet de la batalla de Culloden, que va tenir lloc a Escòcia l’any 1746, i més concretament, d’aquelles que tenen relació amb el camp de batalla: descripcions de testimonis presencials, mapes històrics, i també els primers intents de donar a conèixer el camp de batalla al públic, que es remunten al segle XIX. En aquest darrer apartat s’inclouen les primeres presentacions al públic de l’emplaçament, sota els auspicis del National Trust for Scotland, institució propietària d’una gran part del camp de batalla, per bé que no de la totalitat. El primer centre de visitants construït com a tal es va inaugurar l’any 1970 i es va complementar amb itineraris senyalitzats pel camp de batalla que es completaven amb l’ajuda de documents guia. Constatarem, però, que en aquestes primeres interpretacions hi havia diversos errors, alguns dels quals no es van fer patents fins als anys 2002 i 2006, quan es van dur a terme prospeccions arqueològiques al camp de batalla sota la direcció de l’autor. En la seva voluntat de rectificar errors anteriors, el National Trust for Scotland va utilitzar els resultats d’aquests treballs, que incloïen la recuperació d’una important col·lecció d’artefactes relacionats amb la batalla, per a la revitalització d’aquest emplaçament. Aquesta renovació va consistir en l’enderrocament de l’antic centre de visitants, ja força obsolet, la construcció d’unes noves instal·lacions d’última generació i una revisió a fons de la interpretació sobre el terreny. En la comunicació es parlarà de la repercussió de les investigacions arqueològiques en el coneixement que avui tenim de la batalla, així com del paper que han tingut en aquest procés encaminat a oferir una descripció més equilibrada i exacta de la batalla i del terreny on es va lliurar.

Louise Pothier

En el moment de la seva inauguració, l’any 1992, el Museu Pointe-à-Callière d’Arqueologia i d’Història de Mont-real comptava amb tres pavellons: el nou edifici Éperon, construït a Pointe-à-Callière sobre les restes del Royal Insurance Building (1861); la cripta arqueològica rehabilitada sota la Place Royale, i l’antiga duana (1836) restaurada. L’afluència de públic que es preveia aleshores era de 150.000 visitants l’any, però aquesta previsió aviat va ser superada amb escreix per un museu que ara ja rep gairebé 400.000 visitants. Per ampliar l’oferta d’espais d’exposició i d’animació, al llarg d’aquests anys s’han afegit tres edificis al Museu: l’estació de bombament de Youville (1915), rehabilitada l’any 1998; la Maison-des-Marins (1953), que es va rehabilitar el 2013, i el dipòsit Townsend (1910), que el Museu va adquirir l’any 2000 per desenvolupar-hi un gran projecte de recerca arqueològica sobre el lloc on es va fundar Mont-real l’any 1642: l’escola d’excavació arqueològica urbana, en col·laboració amb la Universitat de Mont-real (del 2002 al 2014). El complex museístic consta, doncs, de sis edificis i espais.

El 2017, any del 375è aniversari de la fundació de Mont-real, el Museu obrirà al públic aquest emplaçament històric del segle XVII, que s’anomenarà pavelló del Fort de Ville-Marie i Domaine de Callière. Els visitants podran així descobrir les primeres restes conegudes del fort que van construir el 1642 Paul de Chomedey de Maisonneuve i Jeanne Mance. L’addició d’aquest nou pavelló constitueix la segona fase del projecte «Ciutat d’arqueologia i d’història de Mont-real», i inclourà també l’obertura d’una secció del col·lector William, que servirà de via de comunicació subterrània entre l’edifici Éperon i el Fort.

Durant la presentació d’aquest projecte, destacarem els reptes que planteja conservar unes restes fràgils i donar-los rellevància, i les estratègies d’integració a l’interior d’un circuit de visita de gran riquesa i complexitat. La creació de la «Ciutat d’arqueologia i d’història» permet conservar i fer accessibles per a les generacions actuals i futures els grans components històrics i arqueològics que constitueixen el passat de Mont-real i que narren deu segles d’història. En aquest projecte també s’inscriu la creació, el 2017, d’una institució museològica d’àmbit internacional en un emplaçament amb un valor patrimonial excepcional a l’Amèrica del Nord.

Manel Miró

L’eclosió d’Internet els anys noranta va aportar un instrument extraordinàriament útil per a la comunicació dels museus, ja que permetia que aquests arribessin a les llars de molts nous usuaris potencials. En aquests últims anys, la popularització dels dispositius mòbils amb accés a xarxes de dades, GPS i recursos multimèdia ha intensificat encara més la revolució que va suposar Internet. La immediatesa s’ha imposat en la nostra quotidianitat i les nostres relacions han canviat de paradigma. Ara la proximitat física ja no és una condició necessària per mantenir una xarxa de relacions familiars, professionals o d’amistat.

Aquest canvi radical en l’àmbit de la comunicació social i del consum de continguts audiovisuals està tenint evidents repercussions en la gestió de museus, llocs arqueològics o conjunts monumentals. Constantment apareixen nous recursos, noves utilitats, nous dispositius amb usos potencials per als centres patrimonials, però en aquest món de contínues novetats cal destriar el gra de la palla per tal d’evitar que les fulles amaguin el bosc. En aquesta ponència es reivindicarà que la tecnologia està fent possible una revolució en el món del patrimoni, però també que perquè aquesta revolució sigui positiva, hem d’anar més enllà de la ingènua fascinació que ens provoca la tecnologia i reflexionar sobre com podem posar-la al servei de la modernització dels centres i organitzacions patrimonials.

Guillem Barceló, Eugènia Bort, Lluís Domingo, Toni Fernández, Reinald González, Carme Miró, Anna Molina, Helena Morán

El jaciment del Born és un espai únic i excepcional —per les seves dimensions, per l’estat de conservació, per la seqüència històrica que presenta i perquè la documentació històrica ha permès posar nom a les famílies que hi vivien—, sense paral·lelismes a escala europea.

A través de l’aplicació que presentem, us convidem a navegar-hi d’una manera original. La recerca científica ha marcat el camí a seguir. Tot el que s’explica es basa en estudis rigorosos de les diferents fonts, tant documentals com arqueològiques i materials. Esperem que sigui una bona eina per difondre el nostre patrimoni, per apropar-nos a la Barcelona de 1700 i per conèixer de manera pedagògica, entretinguda i acurada la multiplicitat d’aspectes que es desprenen de les estructures arquitectòniques i dels objectes exhumats.

Aquesta és la primera d’un seguit d’aplicacions monogràfiques que aprofundiran en els diferents aspectes del jaciment. Presenta, d’una banda, l’àrea del Born dins la seqüència del creixement i el desenvolupament urbà de la ciutat; i, de l’altra, una visió global de les restes arqueològiques que incideix en els elements urbans més destacats, una proposta d’aixecament de façanes a partir d’exemples coetanis conservats de característiques estructurals semblants, i el desenvolupament d’alguns dels temes transversals que el mateix jaciment i les restes materials ens permeten evocar (el joc, el comerç, la guerra…). Tot això posicionant el jaciment del Born i l’equipament que l’allotja, el Born Centre Cultural, com a dinamitzadors del patrimoni històric del barri de la Ribera, on encara es conserven part de la traça urbana i alguns dels edificis emblemàtics que van conviure amb les estructures urbanes i arquitectòniques del jaciment amb anterioritat a 1717, entre els quals podreu passejar virtualment.

Carme Miró, Marc Hernández

En el marc del Pla Bàrcino, s’ha creat una aplicació virtual per donar a conèixer la colònia romana: Bàrcino 3D, per a la qual s’ha escollit el marc cronològic de finals del segle III-segle IV, moment en què la ciutat va patir una profunda transformació.

Cal destacar que la maqueta recreada es basa en el treball científic realitzat al llarg d’un centenar d’anys per un gran grup d’arqueòlegs, historiadors, epigrafistes i altres professionals. El punt de partida ha estat la documentació generada arran de les excavacions arqueològiques i els estudis patrimonials, així com els diversos treballs de recerca que s’han publicat arreu en relació amb la Barcelona romana. Es parteix d’un treball científic, amb unes dades precises que han estat complementades amb dades obtingudes per comparació i paral·lels amb altres ciutats romanes contemporànies de Bàrcino, alhora que amb el coneixement dels tractats i de l’urbanisme d’aquell moment. Tot plegat ha permès generar un model ideal fet segons els estudis i els coneixements de l’arqueologia i l’arquitectura romanes, tot creant hipòtesis sobre els aspectes de la ciutat que encara ens són desconeguts.

Per poder abordar la recreació tridimensional dels diferents elements arquitectònics de forma massiva s’ha requerit la realització d’un model procedimental. El modelatge procedimental permet reconstruir tots els elements de la ciutat que no es coneixen gràcies a l’aplicació de normes que estableixen un rang d’aleatorietat plausible als elements desconeguts.

Marta Fàbregas, Miquel Gea i Mikel Soberón

Des de la seva fundació, Barcelona ha tingut una muralla que l’ha envoltat i definit. A mesura que va créixer i que van evolucionar les tàctiques poliorcètiques, el recinte fortificat va créixer i es va redefinir fins al seu enderroc a mitjan segle XIX, a excepció feta del mur d’època romana.

Aquesta ponència presentarà dues grans intervencions singulars: la de l’àrea corresponent al portal de Sant Daniel i la del baluard del Migdia, que han aportat un gran nombre de dades, no només sobre la història de les construccions militars, sinó també sobre la història de Barcelona, en especial de l’evolució urbana i del port.

Finalment, presentarem un projecte actualment en curs que estudia els recintes emmurallats de Barcelona des de diferents perspectives de difusió i recerca, amb el suport de les noves tecnologies. D’una banda, la carta arqueològica, i, en especial, la carta en 3D on s’està treballant en la reconstrucció virtual de les muralles. I, de l’altra, un projecte global d’estudi, difusió i senyalització de l’empremta de les estructures defensives, tant materialment com virtualment. Així mateix, en el marc dels actes del Tricentenari (2014), es va fer un web on l’element militar i defensiu va ser un dels protagonistes. Parlem de l’aplicació «Arqueologia d’un setge», la qual va ser duta a terme gràcies a les dades arqueològiques i a la cartografia històrica conservada a l’Arxiu Històric de Barcelona.

Xavier Tarraubella i Mirabet

«Barcelona, darrera mirada» és un recurs digital multimèdia, elaborat per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i el Departament de Sistemes d’Informació de l’Institut de Cultura de Barcelona, que vol oferir als ciutadans un producte de divulgació documental i històrica amb valor afegit.

D’una banda, facilita la consulta i la visualització d’un conjunt de plànols confeccionats per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca entre els anys 1858 i 1860, la suma dels quals permet una visió precisa i detallada de l’àrea de la ciutat de Barcelona situada dins el perímetre de les muralles medievals que s’acabaven d’enderrocar.

D’altra banda, explica diferents aspectes de la història de Barcelona de mitjan segle XIX de manera amena i, alhora, rigorosa. Una ciutat en plena transformació que iniciava la seva expansió urbana per tot el pla a partir del projecte de l’Eixample.

Amb imatges digitals d’alta resolució, textos, documents d’època, recorreguts virtuals, narracions d’especialistes, diverses capes d’informació i la utilització d’eines multimèdia es vol oferir l’accessibilitat a una cartografia fonamental per a l’estudi de l’evolució de la trama urbana de Barcelona, i una mirada polièdrica a un moment de la història en què la ciutat canviaria per sempre.